COM CANVÍA LA VIDA!!

I això no es res, que diria un que les ha passat "magres" durant la seva vida, i mai no es millor dita aquí, allò de: tot depèn del color del cristall amb el que es miri.
Al 2003, vem tenir una il·lusió, una petita "meta" a la qual arribar, cert es que, al contrari del que sempre dic, en aquest cas l'il·lusió era un bé material; es tractava d'una Autocaravana, anys d'anar de càmping, en bungalou, tenda, caravanes... i al final, ens vem decidir, valorem varies opcions, fem quatre números, però en principi no hi ha cap problema; soci d'una petita empresa familiar, que com la majoria en aquell moment "anava tirant", i, ens vem engrescar.
Realment, ens ho vem passar molt be sortint, visitant països, altres paisatges, i coneixent gent nova, no només en els viatges, sinó a fòrums d'Internet, gent molt maca amb els que s'han viscut moments molt agradables, i que des de aquest modest blog, (reflexes del meu pensament) voldria agrair que ens obressin els braços i ens fessin l'honor de ser els seus amics.
Això no es cap comiat, ni de bon tros, no es diu adéu en cap moment. Tal i com dic al anunciat, es un canvi a la nostra vida, no un canvi d'amics.
Aquella empresa familiar que durant 29 anys ens ha donat per viure a la meva família i a uns quants mes, està ferida de mort, aquesta malai-da crisi no perdona ja ni l'antiguitat. Portem uns mesos lluitant, però, a hores d'ara, els braços ja no poden aguantar la destral i cau a terra un altre del miler de petites empreses que cada dia es veuen obligades a tancar, i que a mes a mes, la "sort" de ser autònom, implica que has d'anar tirant dels estalvis i ser previsor i desfer-te el mes aviat possible dels bens que no siguin de necessitat i els hi puguis treure un rendiment.
I això es així, hi ha que ser realista, i, malgrat s'ens trenca el cor només pensar-ho, fredament, per protegir la nostra economia familiar, el millor que podem fer ara es vendre la nostra AC.
Les sortides, les vacances, la manera de viatjar, evidentment ja no seran les mateixes, però això no vol dir que no es pugui tornar a repetir, maneres hi han per fer-ho, ganes i força, també, cal només paciència i constància en aquest nou projecte que requereix d'una total dedicació.
Us puc assegurar una cosa companys, i es que... estic feliç. Crec que el fet de "canviar de vida", si mes no la rutina laboral, ja em dona un altre punt de vista, un altre aire. En un principi, em sentia agobiat, incertesa. Com molts de vosaltres ja sabeu, a part de l'empresa, també soc Quiropràctic i tinc la consulta oberta per les tardes; en qüestió de dies l'amo del local, aprofitant la renovació del contracte, en fa una pujada important en el lloguer, casualment, la mateixa tarda veiem un altre local, en un altre barri, (sembla fet a mida per nosaltres); hem sentit un altre vegada, una il·lusió, no es una il·lusió material, ja que no serà nostre, es una il·lusió perquè es la petita empenta que ens feia falta per aixecar el vol del nostre projecte i fer-ho sense por, ho faré junt amb la persona que estimo, cadascú amb les seves teràpies i els seus pacients, però, compartint i lluitant per aquest projecte.
Vet aquí la reflexió de: com canvía la vida!!
Ara mateix no tinc ni idea d'on serem o si farem, o com les farem, les vacances de l'any vinent, de fet no tinc ni idea del que faré pel nadal, quasi tampoc el mes que ve; el que es ben segur, es que alguna cosa passarà i canviarà, i es per això mateix que, com he dit abans, estic content i soc feliç.
Ara penso i reflexiono, crec que haurien d'haver canvis mes sovint, apalancar-se i pensar que ja ho tenim tot fet... es molt monòton.

Una abraçada

PAU, AMOR, VACANCES i FELICITAT

Be, que al menys particularment aquestes vacances no son, ni seran com les de qualsevol altre any, d'això estic ben segur, i no es perquè no faci calor, ni sigui agost, no.. senzillament hi ha un empàs a la meva vida laboral, hi ha un trànsit entre el que fins ara era, i el que a partir d'ara, serà (que es tot un misteri). Perspectives, vistes de futur, hi han varies, fer l'encert correcte, es mes difícil, però, una de les coses que portava al cap aquest dies que he sortit amb la meva estimada família, era trobar un petit indici que m'indiqués un camí a seguir. Vaig pensar que un bon lloc per trobar pau i harmonia, un lloc que de fa anys m'encanta i em serveix per pensar i no capficar-me, el Pirineu, Bagneres de Luxon, Loundenvielle.

Ens agrada molt el seu verd, la seva frescor, lluny de les preses de la ciutat i els mals rotllos de la "civilització".
Va ser, com sempre, perfecte, però jo, com persona de sensacions que soc i de deixar-me portar pel meu instint o cinquè sentit, no em trobava a gust...
Vaig decidir, totalment, deixar la verdor i la frescor, per anar a buscar quelcom més dur, un fort contrast per trobar el que estic buscant.
M'havien parlat dels Cirques del Pirineu, d'entre ells, el famós Cirque de Gavarnie, i deunidó la pujada al Tourmalet i les vistes, i la quantitat de verd que van entrar pels meus ulls. El fred i la gent va ser la màxima d'aquesta visita.

Excel·lent lloc per caminar, per trobar una natura que encara conservem i l'hem de cuidar. Peró encara així, no es el que estic buscant. Aquesta pau, aquests retrobar-me amb mi mateix, no hi es aquí.
Ni la vall, ni la muntanya, però, ja que hi som, pot ser el lloc adequat sigui aquell que hi va la gent quan necessita alguna cosa. Les persones en els moments difícils de la vida, es quan s'apropen a la fe o religió, a alguna creença, realment, això ho vem poder veure a Lourdes.

Un munt de gent amb cadira de rodes, gent gran o molt gran, apropant-se al lloc dels "miracles", potser esperen algun miracle per ells, no ho se, desconec perquè es fan aquestes cues, el que si que se, es que el que diuen que va ser un miracle, els hi reporta gran quantitat de guanys i beneficis. Al meu punt de vista, la fe i la creença no es el venerar una imatge i molt menys que uns senyors siguin els "enviats", però aquí ja entraríem en un altre debat, que no es que el ara tinc al cap.
El que vaig trobar a Lourdes, no es ni de bon tros el que vull. La creença en un deu, en un ser superior, ha de ser sempre, no només quan creus que les coses van maldades, (prou feina ja te amb altres problemes, com per ocupar-se de les meves petites coses).
Vem baixar cap a interior, a terra hortelà. Vem ser ostes d'una família francesa que viu de la terra i de tot allò que els hi dona.

Un poble't molt petit, unes vistes de la natura, privilegiada. Es van alegrar al veure'ns, no ens coneixíem de res, però, ens van obrir les portes de casa seva com si fossem família. Una actitud totalment impensable en la nostra societat.
Em vaig trobar molt a gust. Es pot ser això el que busco?. Es pot ser aquesta manera de viure la que m'agrada?.

No ho se, pot ser per una temporada estaria be, però... son molts anys a ciutat o poble gran, tant jo com la meva família estem fets una mica mes al moviment, inquietud i contacte amb la gent.
Al final, de tornada ja, amb un petit regust de no haver acabat de fer el viatge complert, per no acabar de trobar el que no se que era, vem passar a veure a un família amiga a la Catalunya Nort, es aquella mena de gent que sempre ens rep amb els braços oberts i contents de tot cor. Xerrem, compartim idees, i... ves aquí em vaig donar compte que no feia falta anar mes lluny, ja ho tinc tot, només es la manera de veure les coses i canviar totalment el "xip" que durant anys ens han estat introduint des de la nostra societat. Hem de valorar sobre tot el que tenim, no el material si no el familiar, la salut, l'amor, l'amistat, i l'espiritual. Ven cert es que en aquesta societat d'aquí, si no tenim treball, no tenim ingressos, i sense diners, ni tens res, ni ets res, (o això ens fan creure), però... fem la pregunta al reves: Deixaria-ho el vostre lloc de treball a canvi de la salut d'una persona estimada o de la vostra mateixa?
El que tenen en comú totes aquestes terres que hem visitat aquest dies es que els seus habitants no estan "contaminats" per l'ambició consumista, tenir més que l'altre no te cap importància a no ser que ho vulguis compartir amb ells mateixos, a la pregunta de que si voldrien tenir un cotxe nou, la resposta es la mateixa: perquè?
Se que pot semblar una utopia, però, si la gent del país veí viu així, i dic viu, no malviu, i son feliços, m'atreveixo a dir que molt mes feliços que nosaltres, perquè no ho podem fer igual aquí?.
No hem d'anar molt lluny, si sortiu a passejar qualsevol tarda pel vostre poble, ja veureu que on hi ha una gran esplanada o plaça, a part dels avis, sempre hi ha una colla de gent immigrant, jugant a pilota o tirats pel terra amb la seva familia, perquè no tenen mes diners, pot ser, però, on som nosaltres?, fent llargues cues a l'autopista de peatge, gastant inútilment una benzina carisima, que l'hi posem al nostre cotxe, últim model que estarem pagant durant anys, per arribar a algun lloc, on, diuen, que serem feliços.