BON NADAL:.. A QUASI TOTS!!

Doncs ja estem als nadals!!, estem acabant aquest any 2009 bastant horrible per molta gent, tant pel tema econòmic, com familiar. Els que seguiu aquest bloc, ja esteu al cas de tot el moviment que he tingut laboralment parlant durant la temporada, que jo pensava que ja acabaria tal i com estem ara... però no, l'any, a 7 dies d'acabar em te que donar una bona sorpresa en forma de carta certificada. Ja m'estranyava a mi que hisenda encara no m'hagés tornat els diners que em van agafar de les retencions de IRPF, no, clar que no, perquè el que vol es controlar totes les despeses que vaig declarar, per tant, fins al "gorro" que estic de números, de papers, de declaracions i feina bruta de despatx que durant tants anys m'he tingut que empassar, molt feliç em veia jo amb la nova feina, però no... el meu tarannà esta canviant, la meva manera de veure les coses també, i per tant, ja m'he posat en contacte amb un company gestor que se que treballa d'allò mes be i delegaré totalment la feina d'oficina i faré la meva tasca sense tenir que preocupar-me d'altres coses, tant es així, que brindaré tranquil·lament aquests nadals sense cap tipus d'angoixa i desitjo molt bones festes i molt bon any nou a quasi tots... , i com es el meu bloc, no em dona la gana de brindar ni desitjar res a qui no s'ho mereixi, i per mi son aquests polítics que tenen el cul ven assegut i que per culpa d'ells i la seva corruptela, som els demés que estem pagant totes les seves festes, tal i com ja passava amb els reis absolutistes de l'edat mitjana, l'únic que ara, en lloc de ser un rei, son molts mandataris i encara que vingui algun delinqüent o invasor, no faran res per protegir-nos.

Bones Festes companys.

UN PETIT ADEU

Avui estic una mica trist...
El pare del meu millor amic, va morir ahir.
No estic trist perquè s'hagi mort, de fet, es un pas natural de la vida i per sort a l'Isidoro l'arribat en el moment mes adequat, no a patit, no ha estat malalt greu ni amb dolors, l'edat que tenia era superior a la mitjana de la gent que ens deixa, de fet, segons diuen els metges, no s'ha donat conte.
Estic trist perquè el meu amic ho esta passant malament, vull fer meu un troset del seu dolor, es l'única manera que tinc d'ajudar-lo perquè no pateixi.
Deixo aquest petit escrit al meu bloc, tot recordant aquell somriure que sempre em dedicava l'Isidoro i es de la manera mes maca que el vull recordar.
Una abraçada a tots.

COM CANVÍA LA VIDA 2 !!

Podria definir aquesta entrada com una continuació de l'escrit anterior, si mes no, per fer cinc cèntims a les persones que hi son al nostre voltant i els que s'han preocupat per nosaltres.
Poc temps a passat d'ansa vam obrir la consulta al barri de Can Borrell, però ja pintava bé abans de la inauguració, a la que molts de vosaltres veu venir, ja es veia un altre tipus de gent al barri. Una gran diferencia hi ha entre el vell local i aquest, per amí, la mes important es que aquest crida l'atenció i a l'hora convida a entrar.
El fet de tancar l'empresa a primers d'octubre, implica que puc dedicar-hi mes temps a la consulta, i us puc assegurar que la meva qualitat de vida a guanyat, i molt. Ja no recordava el que era no tenir nervis ni estres. Els clients, proveïdors, feines, queixes, bancs, impagats, rebuts, préstecs, i un llarg etc., poc a poc es van enterrant a l'oblid, juntament a actituds d'algun soci de la qual ja m'estic alliberant (costa de treure de sobre 29 anys d'empresa).
Ens aixequem a quarts de 7, aprofitem el temps, i sense ànim de fer cap enveja a ningú, al matí, a primera hora el que fem es anar a caminar, 5/6 quilometres, la meva dona i jo, anem xerrant, a vegades comento que semblem jubilats. Acostumem a passar sota el pont de la AP7 per anar cap a Gallecs, tot veien com surt el sol, i el meu comentari sempre es el mateix, "guaita la gent fent cua a l'autopista per anar a la feina" us ben asseguro que es una sensació molt estranya el no trobar-me jo en aquesta cua.
Gallecs es un espai natural que tenim tocant Mollet, hi ha una petita fageda, uns aiguamolls, uns quants horts molt ben cuidats, quan passeges pels seus indrets no sembla que estiguis tan a prop de la ciutat, un dia vaig fer el seguiment amb el gps i aquí teniu el resultat:

passeig per Gallecs


Després, abans arribar, passem per la fleca i comprem el pa calentet per fer-nos l'entrepà.
Son gaire bé les nou del matí, esperem l'arribada del meu germà i esmorzem junts comentant i xerrant temes del dia anterior, dels amics o de la família, però mai problemes de la feina, lògicament, perquè no hi han. Generalment, les primeres visites venen cap a les 10 del matí, alguna hi ha que ve més aviat i comparteix amb nosaltres una bona infusió.

No faré un detall descriptiu d'un dia sencer, però, imagineu que si comença així, la resta va tot rodat.

Evidentment, es molt aviat per fer una valoració econòmica del canvi de vida laboral, i molt mes quan encara estem pagant altes, impostos, instal·lacions i els diners surten mes que no pas entren, això ho valorarem d'aquí uns mesos, ara, estic gaudint molt d'aquesta nova vida, tant que us dic que demà es dilluns, i sincerament, tinc ganes de que arribi.

COM CANVÍA LA VIDA!!

I això no es res, que diria un que les ha passat "magres" durant la seva vida, i mai no es millor dita aquí, allò de: tot depèn del color del cristall amb el que es miri.
Al 2003, vem tenir una il·lusió, una petita "meta" a la qual arribar, cert es que, al contrari del que sempre dic, en aquest cas l'il·lusió era un bé material; es tractava d'una Autocaravana, anys d'anar de càmping, en bungalou, tenda, caravanes... i al final, ens vem decidir, valorem varies opcions, fem quatre números, però en principi no hi ha cap problema; soci d'una petita empresa familiar, que com la majoria en aquell moment "anava tirant", i, ens vem engrescar.
Realment, ens ho vem passar molt be sortint, visitant països, altres paisatges, i coneixent gent nova, no només en els viatges, sinó a fòrums d'Internet, gent molt maca amb els que s'han viscut moments molt agradables, i que des de aquest modest blog, (reflexes del meu pensament) voldria agrair que ens obressin els braços i ens fessin l'honor de ser els seus amics.
Això no es cap comiat, ni de bon tros, no es diu adéu en cap moment. Tal i com dic al anunciat, es un canvi a la nostra vida, no un canvi d'amics.
Aquella empresa familiar que durant 29 anys ens ha donat per viure a la meva família i a uns quants mes, està ferida de mort, aquesta malai-da crisi no perdona ja ni l'antiguitat. Portem uns mesos lluitant, però, a hores d'ara, els braços ja no poden aguantar la destral i cau a terra un altre del miler de petites empreses que cada dia es veuen obligades a tancar, i que a mes a mes, la "sort" de ser autònom, implica que has d'anar tirant dels estalvis i ser previsor i desfer-te el mes aviat possible dels bens que no siguin de necessitat i els hi puguis treure un rendiment.
I això es així, hi ha que ser realista, i, malgrat s'ens trenca el cor només pensar-ho, fredament, per protegir la nostra economia familiar, el millor que podem fer ara es vendre la nostra AC.
Les sortides, les vacances, la manera de viatjar, evidentment ja no seran les mateixes, però això no vol dir que no es pugui tornar a repetir, maneres hi han per fer-ho, ganes i força, també, cal només paciència i constància en aquest nou projecte que requereix d'una total dedicació.
Us puc assegurar una cosa companys, i es que... estic feliç. Crec que el fet de "canviar de vida", si mes no la rutina laboral, ja em dona un altre punt de vista, un altre aire. En un principi, em sentia agobiat, incertesa. Com molts de vosaltres ja sabeu, a part de l'empresa, també soc Quiropràctic i tinc la consulta oberta per les tardes; en qüestió de dies l'amo del local, aprofitant la renovació del contracte, en fa una pujada important en el lloguer, casualment, la mateixa tarda veiem un altre local, en un altre barri, (sembla fet a mida per nosaltres); hem sentit un altre vegada, una il·lusió, no es una il·lusió material, ja que no serà nostre, es una il·lusió perquè es la petita empenta que ens feia falta per aixecar el vol del nostre projecte i fer-ho sense por, ho faré junt amb la persona que estimo, cadascú amb les seves teràpies i els seus pacients, però, compartint i lluitant per aquest projecte.
Vet aquí la reflexió de: com canvía la vida!!
Ara mateix no tinc ni idea d'on serem o si farem, o com les farem, les vacances de l'any vinent, de fet no tinc ni idea del que faré pel nadal, quasi tampoc el mes que ve; el que es ben segur, es que alguna cosa passarà i canviarà, i es per això mateix que, com he dit abans, estic content i soc feliç.
Ara penso i reflexiono, crec que haurien d'haver canvis mes sovint, apalancar-se i pensar que ja ho tenim tot fet... es molt monòton.

Una abraçada

PAU, AMOR, VACANCES i FELICITAT

Be, que al menys particularment aquestes vacances no son, ni seran com les de qualsevol altre any, d'això estic ben segur, i no es perquè no faci calor, ni sigui agost, no.. senzillament hi ha un empàs a la meva vida laboral, hi ha un trànsit entre el que fins ara era, i el que a partir d'ara, serà (que es tot un misteri). Perspectives, vistes de futur, hi han varies, fer l'encert correcte, es mes difícil, però, una de les coses que portava al cap aquest dies que he sortit amb la meva estimada família, era trobar un petit indici que m'indiqués un camí a seguir. Vaig pensar que un bon lloc per trobar pau i harmonia, un lloc que de fa anys m'encanta i em serveix per pensar i no capficar-me, el Pirineu, Bagneres de Luxon, Loundenvielle.

Ens agrada molt el seu verd, la seva frescor, lluny de les preses de la ciutat i els mals rotllos de la "civilització".
Va ser, com sempre, perfecte, però jo, com persona de sensacions que soc i de deixar-me portar pel meu instint o cinquè sentit, no em trobava a gust...
Vaig decidir, totalment, deixar la verdor i la frescor, per anar a buscar quelcom més dur, un fort contrast per trobar el que estic buscant.
M'havien parlat dels Cirques del Pirineu, d'entre ells, el famós Cirque de Gavarnie, i deunidó la pujada al Tourmalet i les vistes, i la quantitat de verd que van entrar pels meus ulls. El fred i la gent va ser la màxima d'aquesta visita.

Excel·lent lloc per caminar, per trobar una natura que encara conservem i l'hem de cuidar. Peró encara així, no es el que estic buscant. Aquesta pau, aquests retrobar-me amb mi mateix, no hi es aquí.
Ni la vall, ni la muntanya, però, ja que hi som, pot ser el lloc adequat sigui aquell que hi va la gent quan necessita alguna cosa. Les persones en els moments difícils de la vida, es quan s'apropen a la fe o religió, a alguna creença, realment, això ho vem poder veure a Lourdes.

Un munt de gent amb cadira de rodes, gent gran o molt gran, apropant-se al lloc dels "miracles", potser esperen algun miracle per ells, no ho se, desconec perquè es fan aquestes cues, el que si que se, es que el que diuen que va ser un miracle, els hi reporta gran quantitat de guanys i beneficis. Al meu punt de vista, la fe i la creença no es el venerar una imatge i molt menys que uns senyors siguin els "enviats", però aquí ja entraríem en un altre debat, que no es que el ara tinc al cap.
El que vaig trobar a Lourdes, no es ni de bon tros el que vull. La creença en un deu, en un ser superior, ha de ser sempre, no només quan creus que les coses van maldades, (prou feina ja te amb altres problemes, com per ocupar-se de les meves petites coses).
Vem baixar cap a interior, a terra hortelà. Vem ser ostes d'una família francesa que viu de la terra i de tot allò que els hi dona.

Un poble't molt petit, unes vistes de la natura, privilegiada. Es van alegrar al veure'ns, no ens coneixíem de res, però, ens van obrir les portes de casa seva com si fossem família. Una actitud totalment impensable en la nostra societat.
Em vaig trobar molt a gust. Es pot ser això el que busco?. Es pot ser aquesta manera de viure la que m'agrada?.

No ho se, pot ser per una temporada estaria be, però... son molts anys a ciutat o poble gran, tant jo com la meva família estem fets una mica mes al moviment, inquietud i contacte amb la gent.
Al final, de tornada ja, amb un petit regust de no haver acabat de fer el viatge complert, per no acabar de trobar el que no se que era, vem passar a veure a un família amiga a la Catalunya Nort, es aquella mena de gent que sempre ens rep amb els braços oberts i contents de tot cor. Xerrem, compartim idees, i... ves aquí em vaig donar compte que no feia falta anar mes lluny, ja ho tinc tot, només es la manera de veure les coses i canviar totalment el "xip" que durant anys ens han estat introduint des de la nostra societat. Hem de valorar sobre tot el que tenim, no el material si no el familiar, la salut, l'amor, l'amistat, i l'espiritual. Ven cert es que en aquesta societat d'aquí, si no tenim treball, no tenim ingressos, i sense diners, ni tens res, ni ets res, (o això ens fan creure), però... fem la pregunta al reves: Deixaria-ho el vostre lloc de treball a canvi de la salut d'una persona estimada o de la vostra mateixa?
El que tenen en comú totes aquestes terres que hem visitat aquest dies es que els seus habitants no estan "contaminats" per l'ambició consumista, tenir més que l'altre no te cap importància a no ser que ho vulguis compartir amb ells mateixos, a la pregunta de que si voldrien tenir un cotxe nou, la resposta es la mateixa: perquè?
Se que pot semblar una utopia, però, si la gent del país veí viu així, i dic viu, no malviu, i son feliços, m'atreveixo a dir que molt mes feliços que nosaltres, perquè no ho podem fer igual aquí?.
No hem d'anar molt lluny, si sortiu a passejar qualsevol tarda pel vostre poble, ja veureu que on hi ha una gran esplanada o plaça, a part dels avis, sempre hi ha una colla de gent immigrant, jugant a pilota o tirats pel terra amb la seva familia, perquè no tenen mes diners, pot ser, però, on som nosaltres?, fent llargues cues a l'autopista de peatge, gastant inútilment una benzina carisima, que l'hi posem al nostre cotxe, últim model que estarem pagant durant anys, per arribar a algun lloc, on, diuen, que serem feliços.

PER FI... SANT JOAN

Quan la teva vida entra en la dècada dels quaranta, els dies es fan llargs, si mes no, perquè fas moltes coses i un va atabalat... però.. a l'hora, els anys es fan curts, "ja es estiu, ja es nadal, si fa quatre dies.." i guaita, ja es Sant Joan, un altre revetlla a l'esquena, però haig de dir que la d'aquests any la he trobat diferent, si mes no, m'ha recordat una mica mes als meus anys d'adolescència.
Abans, l'arribada de Sant Joan (o Sant Pere, que també es celebrava), significaven uns dies especials, el primer era perquè ja entraven a les vacances d'estiu... tot el dia al carrer, calor, amb els amics.
En apropar-se la revetlla, anàvem de casa en casa demanant mobles, trastos vells i els arrose-gabem com podíem fins al descampat del barri (i havia un a cada barri) i allà apilarem el que desprès seria la foguera i que gracies a nosaltres, els nanos, els veïns s'agruparem, portaven la coca, cava, una mica de musica i uns quants petards, (alguns de molt grossos, però res a veure amb el que hi ha ara). El nostre cul inquiet d'adolescent ens feia donar voltes pel poble, aprofitant que aquella nit no hi havia limit horari. Encara veig els conjunts de musica als patis de col·legi (Longaron, Col·legis Nous, Papasseit..) i havia un munt, si volies, era un no parar.
I torno a dir, m'alegra aquest anys, perquè després de moltes revetlles s'ha tornat a fer una gran, "com Deu mana", organitzada pel ajuntament (crec), amb conjunt de musica, carpes de venda de consumició, foguera gegant (això si, controlada pels bombers, protecció civil, policia). Els veïns que volien podien portar les seves taules, cadires, i el seu menjar, i així fer un sopar popular. Aquestes celebracions les havia vist a la meva època de músic d'orquestra de ball, s'estila molt en poblets mes petits, o en barriades on la gent es mes participativa, i això es una característica que a la meva ciutat encara se l'hi te que ensenyar, i aquest any, no se si ha estat la crisi, o que la festa cau entre setmana (les dues coses fa que la gent no s'en vagi), juntament amb el bon temps i un nou espai molt gran a les afores, on no es molesta a ningú que no hi vulgui participar, han estat els puntals perquè aquesta festa torni a ser el que era, del poble, participativa, d'alegria i sobre tot, perquè ens ensenya que no fan falta grans despeses per disfrutar d'un dia diferent.
Un altre cosa que m'he adonat es que, els petards han sonat a la revetlla, com ha de ser, i no com aquests últims anys que dues setmanes abans ja els estaves escoltant, es com el torró per nadal, si comences a menjar-ho per la Purisima, quan arriba el 24 o 25, ja no saben igual.
I es que les tradicions, son les tradicions, i per disfrutar-les ens han de saber a poc.

CRISIS- ¿QUE CRISIS?

Desde el 25 de octubre de 2008, fecha cuando hice el escrito del GENERAL Y YO, han pasado 5 meses, y al releerlo, me doy cuenta de lo acertado que estuve, no por nombrar al GENERAL, que muchas críticas he recibido, pero si en el tema. Hasta la fecha, 5 largos meses, y poco me podía yo imaginar en aquel momento, que todo iba a empeorar aún más, esas largas colas de parados se han duplicado, la destrucción de empleo es exageradisima, por contra, la inflación y el índice de precios al consumo, así como los carburantes, han descendido de precio, "podemos entrar en deflación", amenazan, vale, deflación no, pero, ¡al menos que se queden como están! La vivienda, apenas se construye y el mercado de segunda mano ni se mueve, la venta de automóviles, a menos de la mitad.... ufff.. parece de ciencia ficción, escucho todo esto, y lo primero que me viene a la cabeza es Mad Max corriendo con su coche entre las ruinas de la ciudad en busca de carburante.

Vamos a ver... un poco de calma no nos sentaría nada mal. En Catalunya estuvimos a primeros del 2008 con una sequía que parecía que el suelo se agrietaba a nuestros pies... no se veía solución a corto/largo plazo, las restricciones ya empezaron y el alarmismo se apoderó de todos... llovió y volvió a la normalidad, y no se ha vuelto a hablar, ni del dinero malgastado en obras faraónicas, ni del coste de barcos inútiles que no aliviaron nada. Eso si, nos enseñaron la lección, los grifos se cierran mas a menudo.

Si todo va bien, y va a ir bien, esta situación pasará, aunque, por suerte, no será para volver de nuevo a como estábamos un año atrás, sumidos en una locura consumista e intentando tener todo el bien material que se pudiera, una espiral que durante los últimos 10 años nos ha llevado a donde el poder capital a querido.
Esto nos tiene que enseñar varias lecciones:
La primera, muy importante, intentar depender lo mínimo posible de las entidades financieras, lo cual nos lleva a
La segunda, no gastes más de la mitad de tus ingresos en bienes materiales, a su vez, esto nos lleva a
La tercera, podemos prescindir de la gran mayoría de objetos que tenemos, que en su momento nos costaron mucho dinero, o bien sustituirlos por otros que hacen su misma función aun siendo de otros modelos, o quizás no tan "vistosos"

Con esto quiero decir, que igual esta crisis, no es tan crisis, sino que es un simple cambio o mejor dicho, una obligación a cambiar la manera de vivir, de trabajar y amoldarnos a la situación económica que a cada uno nos toca vivir en el día a día. Porque va a ser esto, luchar día a día, no dar por hecho que algo ya lo tenemos o está ganado, y aunque no lo parezca, todos los detalles cuentan. El llevar los zapatos al zapatero, recargar los mecheros cuando se agotan, cuidar más del mantenimiento de los productos, naturalmente que esto implica que el consumo de material nuevo descenderá, pues, en lugar de fabricar tantísimos coches en cadena (por citar un ejemplo), aprendamos a reparar los viejos, o, ¿es que hay alguien que realmente cree que este vehículo nuevo que se quiere fabricar en seat o en nissan va a salvar la empresa?, ¿en que cabeza entra eso? seamos realistas, un automóvil nuevo, por bonito que sea, no va a salvar las ventas de nada, todos tenemos coche, y creo que a corto plazo no tenemos intención de cambiarlo.

La solución es simple, hay que espabilarse, ponerse la pilas y dejar de lamentarnos y echar las culpas a una "crisis" que empieza a ser excusa para muchas cosas. Tenemos que ser más rápidos, más buenos, más competitivos y más guapos si cabe, lógicamente, esto es trabajar más horas, para ganar, incluso algo menos, (ohhh... ahora llegan los sindicatos), dejar de pensar a donde ir el fin de semana (porque de hecho ya no puedes) y si hay que trabajar en sábado, hacerlo, que no se acaba el mundo y si cuando llegues a casa, no puedes ver la tele de plasma de 540 pulgadas que te compraste el pasado año, porque te la han embargado.... pues mejor, así valorarás más la compañía de tu propia familia, que te quiere, aunque no le puedas poner gasolina al Audi o no les lleves a cenar al restaurante...

Es que, en esta vida, nada dura eternamente, y el dinero, muchísimo menos.