PAU, AMOR, VACANCES i FELICITAT

Be, que al menys particularment aquestes vacances no son, ni seran com les de qualsevol altre any, d'això estic ben segur, i no es perquè no faci calor, ni sigui agost, no.. senzillament hi ha un empàs a la meva vida laboral, hi ha un trànsit entre el que fins ara era, i el que a partir d'ara, serà (que es tot un misteri). Perspectives, vistes de futur, hi han varies, fer l'encert correcte, es mes difícil, però, una de les coses que portava al cap aquest dies que he sortit amb la meva estimada família, era trobar un petit indici que m'indiqués un camí a seguir. Vaig pensar que un bon lloc per trobar pau i harmonia, un lloc que de fa anys m'encanta i em serveix per pensar i no capficar-me, el Pirineu, Bagneres de Luxon, Loundenvielle.

Ens agrada molt el seu verd, la seva frescor, lluny de les preses de la ciutat i els mals rotllos de la "civilització".
Va ser, com sempre, perfecte, però jo, com persona de sensacions que soc i de deixar-me portar pel meu instint o cinquè sentit, no em trobava a gust...
Vaig decidir, totalment, deixar la verdor i la frescor, per anar a buscar quelcom més dur, un fort contrast per trobar el que estic buscant.
M'havien parlat dels Cirques del Pirineu, d'entre ells, el famós Cirque de Gavarnie, i deunidó la pujada al Tourmalet i les vistes, i la quantitat de verd que van entrar pels meus ulls. El fred i la gent va ser la màxima d'aquesta visita.

Excel·lent lloc per caminar, per trobar una natura que encara conservem i l'hem de cuidar. Peró encara així, no es el que estic buscant. Aquesta pau, aquests retrobar-me amb mi mateix, no hi es aquí.
Ni la vall, ni la muntanya, però, ja que hi som, pot ser el lloc adequat sigui aquell que hi va la gent quan necessita alguna cosa. Les persones en els moments difícils de la vida, es quan s'apropen a la fe o religió, a alguna creença, realment, això ho vem poder veure a Lourdes.

Un munt de gent amb cadira de rodes, gent gran o molt gran, apropant-se al lloc dels "miracles", potser esperen algun miracle per ells, no ho se, desconec perquè es fan aquestes cues, el que si que se, es que el que diuen que va ser un miracle, els hi reporta gran quantitat de guanys i beneficis. Al meu punt de vista, la fe i la creença no es el venerar una imatge i molt menys que uns senyors siguin els "enviats", però aquí ja entraríem en un altre debat, que no es que el ara tinc al cap.
El que vaig trobar a Lourdes, no es ni de bon tros el que vull. La creença en un deu, en un ser superior, ha de ser sempre, no només quan creus que les coses van maldades, (prou feina ja te amb altres problemes, com per ocupar-se de les meves petites coses).
Vem baixar cap a interior, a terra hortelà. Vem ser ostes d'una família francesa que viu de la terra i de tot allò que els hi dona.

Un poble't molt petit, unes vistes de la natura, privilegiada. Es van alegrar al veure'ns, no ens coneixíem de res, però, ens van obrir les portes de casa seva com si fossem família. Una actitud totalment impensable en la nostra societat.
Em vaig trobar molt a gust. Es pot ser això el que busco?. Es pot ser aquesta manera de viure la que m'agrada?.

No ho se, pot ser per una temporada estaria be, però... son molts anys a ciutat o poble gran, tant jo com la meva família estem fets una mica mes al moviment, inquietud i contacte amb la gent.
Al final, de tornada ja, amb un petit regust de no haver acabat de fer el viatge complert, per no acabar de trobar el que no se que era, vem passar a veure a un família amiga a la Catalunya Nort, es aquella mena de gent que sempre ens rep amb els braços oberts i contents de tot cor. Xerrem, compartim idees, i... ves aquí em vaig donar compte que no feia falta anar mes lluny, ja ho tinc tot, només es la manera de veure les coses i canviar totalment el "xip" que durant anys ens han estat introduint des de la nostra societat. Hem de valorar sobre tot el que tenim, no el material si no el familiar, la salut, l'amor, l'amistat, i l'espiritual. Ven cert es que en aquesta societat d'aquí, si no tenim treball, no tenim ingressos, i sense diners, ni tens res, ni ets res, (o això ens fan creure), però... fem la pregunta al reves: Deixaria-ho el vostre lloc de treball a canvi de la salut d'una persona estimada o de la vostra mateixa?
El que tenen en comú totes aquestes terres que hem visitat aquest dies es que els seus habitants no estan "contaminats" per l'ambició consumista, tenir més que l'altre no te cap importància a no ser que ho vulguis compartir amb ells mateixos, a la pregunta de que si voldrien tenir un cotxe nou, la resposta es la mateixa: perquè?
Se que pot semblar una utopia, però, si la gent del país veí viu així, i dic viu, no malviu, i son feliços, m'atreveixo a dir que molt mes feliços que nosaltres, perquè no ho podem fer igual aquí?.
No hem d'anar molt lluny, si sortiu a passejar qualsevol tarda pel vostre poble, ja veureu que on hi ha una gran esplanada o plaça, a part dels avis, sempre hi ha una colla de gent immigrant, jugant a pilota o tirats pel terra amb la seva familia, perquè no tenen mes diners, pot ser, però, on som nosaltres?, fent llargues cues a l'autopista de peatge, gastant inútilment una benzina carisima, que l'hi posem al nostre cotxe, últim model que estarem pagant durant anys, per arribar a algun lloc, on, diuen, que serem feliços.