LA SAETA

Hace muchos, muchos años conocí un GRAN HOMBRE, una persona de las que atrae, de las que a su lado estas a gusto.

No lo conocí directamente, pero poco a poco fue entrando en mi vida y formando parte de ella. Como siempre y tópico en estos casos es hablar bien de la persona que ya no está, pero, dudo yo que haya alguien que pudiera decir algo negativo de él. Trabajador, noble, muy noble, honrado, persona sin estudios pero poco importaba, pues estar a su lado ya era aprender de la vida misma. No me gusta tener ejemplos a seguir ni ideales, pero lo que te viene de "fábrica" lo irradias, lo compartes y no te importa darlo, así era él, con su manera de hacer las cosas, con más voluntad que maña, pero con un "pedazo" de corazón que cuando encontró la paz se acabó como el verano del 2011.

Te quiero MARIANO.

LO QUE DICTA LA RAZON HACE DAÑO AL CORAZON

He posat el títol en castellà perquè impacta mes per la rima que no pas en català, i reflecteix un altre moment a la meva vida en el que haig de fer el pas d'una determinació que cau per la seva lògica fent cas contrari al que diu el cor.
Qui ens coneixeu, que sou la gran majoria que llegui-ho aquest bloc, sabeu que fa una mica més d'un any, la nostra vida laboral va canviar. Ara ens adonem, que no va ser només un canvi de treball, si no, que va ser un meravellós canvi quasi total del nostre sistema: horaris, manera de veure les coses i situacions, i, sobre tot prioritats i canviar l'escala de valors en funció del que necessites en aquest moment.
Obrir un centre de massatge, que poc a poc es va transformant en un centre de salut de teràpies naturals i alternatives, amb les portes obertes al carrer, mes teràpies, mes estudis, mes gent, implica moltes hores i limitar els dies festius als que indiqui el calendari, a partir d'aqui, ens oblidem de ponts i si hi han urgències, presentacions, tallers, amb molt de gust aprofitem els dissabtes. Això vol dir que la poca estona que ens queda lliure hem de cuidar de la família i de casa nostre.
Això per una part, per l'altre, uns meravellosos adolescents, amb el seus criteris, amics, estudis, formant-se la seva personalitat, es difícil que les seves prioritat d'oci siguin les mateixes que les nostres, es llavors, arribant aquest punt, quan la raó dicta mes que el cor el que hem de fer.
Es il·lògic seguir mantenint una Autocaravana, ens fa molt mal vendre-la, però, més greu ens sap no fer-la servir i veure com passen els caps de setmana sense gaire bé tocar-la. El canvi es un altre vegada contundent, prioritzem i el que era important ahir, avui no ho es tant, per molt tossuts que ens posem i mirem enrere, tot va rodant i ens hem de saber emmotllar; evidentment, ens agrada sortir, bellugar-nos, es per això que el proper pas es substituir el cotxe per una furgoneta tipus camper i tindrem només un únic vehicle que ens serveixi tant per diari com per oci. Tenim molt bons amics i companys de viatges, sobre tot del fòrum http://www.totcamping.cat/ que evidentment volem seguir trobant-los. Al mes d'agost, malgrat siguin pocs dies, marxarem i gaudirem d'algun viatjet, però, segur que d'un altre manera de la que fins ara coneixíem, i això m'agrada.
També haig de dir, potser perquè no plori tant el cor, que l'auto s'ha marxat cap a Figueres, amb una meravellosa família que estic segur que la cuidaran i faran seva.
Una abraçada a tots.

FA 30 ANYS

Era molt jovenet jo aquell 8 de desembre, encara així, recordo que cada matí al entrar a treballar, el primer que posava era la radio per escoltar música, no m'importaven gaire les noticies, la música era un mon per mi. En aquella època sonava molt la musica italiana, els romàntics del moment, es podia sentir un jove Miguel Bose o uns adolescents Mecano. però aquell matí era diferent, quasi a totes les emissores es podia sentir a John Lennon, "que be", vaig pensar, fa poc que ha tret el Double Fantasy (evidentment encara el tinc en vinil), i l'hi estan fent un homenatge... i tant que l'hi estaven recordant, em vaig quedar de pedra quan vaig sentir que l'havien assassinat, al vespre, al arribar a l'institut, els companys que em coneixien i sabien dels meus gustos musicals en donaven el pesem, ja que des de molt petitet la musica dels Beatles i sobretot del Lennon sempre m'ha dit moltes coses. Del poc angles que se, tenen gran part de culpa aquests senyors, llavors no hi havien aquests traductors on-line o descàrregues de lletres, havies d'agafar el disc o el cassette i escoltar-ho una i un altre vegada, fins que ho podia escriure. Començava jo també, per aquella època a fer quatre acords amb la guitarra, i evidentment, la seva música va ser una referència dins del meu cap i els meus dits. No puc dir res mes que no s'hagi dit de Lennon, no mes hi ha una cosa que sempre m'ha intrigat, i que crec que ningú te la resposta, no sabem si ell o McCartney per separat s'aguessin fet igual de famosos, llavors, la pregunta es, que ha fet que dos genis de la música s'ajuntessin per fer-nos gaudir de les seves composicions?

I JA FA CINQUANTA....

I ja fa cinquanta anys que una parella de joves van voler aplegar el seu recorregut pel camí de la vida. El mes de juny de 1960 van dir el "si quiero", naturalment, en castellà com tocava a l'època, (malgrat que tan es l'idioma), com tantes i tantes parelles que ho hem fet al llarg del temps i de l'historia.
Arribar als 50 anys de vida es un punt d'inflexió dins del teu camí particular, on mires endavant i segueixes lluitant, quan prens consciencia que ja no ets un xaval, i que el passat, son records. Però dir 50 anys de matrimoni, sota el meu punt de vista son paraules majors, ja no es diu tant ràpid, ni tant sovint, i sobre tot, si aquests 50 anys han estat aprofitats, d'estimació, d'enteniment, de passar-ho be, de riure, d'haver fet un projecte comú, i veure que ha sortit bé, n'estic molt orgullós de que aixi sigui, evidentment perquè soc una part d'aquest projecte i no soc objectiu al escriure.
Ja fa molt temps que vaig sortir de la llar dels meus pares, però fins on recordo, i hores d'ara, l'amor que es tenen l'un per l'altre es la millor lliçó que poden donar uns pares als seus fills, perquè s'aprèn amb l'exemple i en aquest cas, sobren les paraules i consells. El meu germà i jo, hem viscut des de petits aquesta gran lliçó i es que si no vius amb amor, estimació, comprensió... de poc serveix cel·lebrar aniversaris.
Vull guardar aquest escrit, no només dins del meu cor, per aixo el penjo al meu bloc, perquè ho vegi tothom qui vulgui, perquè, torno a dir, estic orgullós dels meus pares, i... US ESTIMO.

BON NADAL:.. A QUASI TOTS!!

Doncs ja estem als nadals!!, estem acabant aquest any 2009 bastant horrible per molta gent, tant pel tema econòmic, com familiar. Els que seguiu aquest bloc, ja esteu al cas de tot el moviment que he tingut laboralment parlant durant la temporada, que jo pensava que ja acabaria tal i com estem ara... però no, l'any, a 7 dies d'acabar em te que donar una bona sorpresa en forma de carta certificada. Ja m'estranyava a mi que hisenda encara no m'hagés tornat els diners que em van agafar de les retencions de IRPF, no, clar que no, perquè el que vol es controlar totes les despeses que vaig declarar, per tant, fins al "gorro" que estic de números, de papers, de declaracions i feina bruta de despatx que durant tants anys m'he tingut que empassar, molt feliç em veia jo amb la nova feina, però no... el meu tarannà esta canviant, la meva manera de veure les coses també, i per tant, ja m'he posat en contacte amb un company gestor que se que treballa d'allò mes be i delegaré totalment la feina d'oficina i faré la meva tasca sense tenir que preocupar-me d'altres coses, tant es així, que brindaré tranquil·lament aquests nadals sense cap tipus d'angoixa i desitjo molt bones festes i molt bon any nou a quasi tots... , i com es el meu bloc, no em dona la gana de brindar ni desitjar res a qui no s'ho mereixi, i per mi son aquests polítics que tenen el cul ven assegut i que per culpa d'ells i la seva corruptela, som els demés que estem pagant totes les seves festes, tal i com ja passava amb els reis absolutistes de l'edat mitjana, l'únic que ara, en lloc de ser un rei, son molts mandataris i encara que vingui algun delinqüent o invasor, no faran res per protegir-nos.

Bones Festes companys.

UN PETIT ADEU

Avui estic una mica trist...
El pare del meu millor amic, va morir ahir.
No estic trist perquè s'hagi mort, de fet, es un pas natural de la vida i per sort a l'Isidoro l'arribat en el moment mes adequat, no a patit, no ha estat malalt greu ni amb dolors, l'edat que tenia era superior a la mitjana de la gent que ens deixa, de fet, segons diuen els metges, no s'ha donat conte.
Estic trist perquè el meu amic ho esta passant malament, vull fer meu un troset del seu dolor, es l'única manera que tinc d'ajudar-lo perquè no pateixi.
Deixo aquest petit escrit al meu bloc, tot recordant aquell somriure que sempre em dedicava l'Isidoro i es de la manera mes maca que el vull recordar.
Una abraçada a tots.

COM CANVÍA LA VIDA 2 !!

Podria definir aquesta entrada com una continuació de l'escrit anterior, si mes no, per fer cinc cèntims a les persones que hi son al nostre voltant i els que s'han preocupat per nosaltres.
Poc temps a passat d'ansa vam obrir la consulta al barri de Can Borrell, però ja pintava bé abans de la inauguració, a la que molts de vosaltres veu venir, ja es veia un altre tipus de gent al barri. Una gran diferencia hi ha entre el vell local i aquest, per amí, la mes important es que aquest crida l'atenció i a l'hora convida a entrar.
El fet de tancar l'empresa a primers d'octubre, implica que puc dedicar-hi mes temps a la consulta, i us puc assegurar que la meva qualitat de vida a guanyat, i molt. Ja no recordava el que era no tenir nervis ni estres. Els clients, proveïdors, feines, queixes, bancs, impagats, rebuts, préstecs, i un llarg etc., poc a poc es van enterrant a l'oblid, juntament a actituds d'algun soci de la qual ja m'estic alliberant (costa de treure de sobre 29 anys d'empresa).
Ens aixequem a quarts de 7, aprofitem el temps, i sense ànim de fer cap enveja a ningú, al matí, a primera hora el que fem es anar a caminar, 5/6 quilometres, la meva dona i jo, anem xerrant, a vegades comento que semblem jubilats. Acostumem a passar sota el pont de la AP7 per anar cap a Gallecs, tot veien com surt el sol, i el meu comentari sempre es el mateix, "guaita la gent fent cua a l'autopista per anar a la feina" us ben asseguro que es una sensació molt estranya el no trobar-me jo en aquesta cua.
Gallecs es un espai natural que tenim tocant Mollet, hi ha una petita fageda, uns aiguamolls, uns quants horts molt ben cuidats, quan passeges pels seus indrets no sembla que estiguis tan a prop de la ciutat, un dia vaig fer el seguiment amb el gps i aquí teniu el resultat:

passeig per Gallecs


Després, abans arribar, passem per la fleca i comprem el pa calentet per fer-nos l'entrepà.
Son gaire bé les nou del matí, esperem l'arribada del meu germà i esmorzem junts comentant i xerrant temes del dia anterior, dels amics o de la família, però mai problemes de la feina, lògicament, perquè no hi han. Generalment, les primeres visites venen cap a les 10 del matí, alguna hi ha que ve més aviat i comparteix amb nosaltres una bona infusió.

No faré un detall descriptiu d'un dia sencer, però, imagineu que si comença així, la resta va tot rodat.

Evidentment, es molt aviat per fer una valoració econòmica del canvi de vida laboral, i molt mes quan encara estem pagant altes, impostos, instal·lacions i els diners surten mes que no pas entren, això ho valorarem d'aquí uns mesos, ara, estic gaudint molt d'aquesta nova vida, tant que us dic que demà es dilluns, i sincerament, tinc ganes de que arribi.